dimecres, 22 de juliol del 2009

Ibiza - Formentera amb Velero

Hola amics.

Ja fa un parell o tres d'anys que vaig realitzar una aventura pareguda amb el meu amic Paco. Aquesta vegada Paco no ha pogut vindrer i m'he embarcat tot sol, mai millor dit en un veler per anar aquesta vegada des de València a Eivissa i Formentera.

Un setmana vivint en un veler amb altres 10 persones dispostes a el mateix. Això és el que fa que al final vaja be el viatge. Dormint, menjant i fen-ho tot al Sirocodiez, un veler de uns 16 metres d'eslora ben equipat per dins per el patrò Carlos i el seu germà. Aquest veler fa eixides tot l'any i el podeu trovar a la web www.sirocodiez.com . Vos ho recomane si voleu fer alguna aventura d'aquest tipus ja siga cap de setmana o setmana sencera.

Després de unes 12 hores vam arribar a ibiza la vam recorrer per l'Oest al Nord, després vam baixar per la part Est fins a Ibiza i d'allí a Formentera dos dies. Finalmente tornàrem a Ibiza, en concret a Es Vedrà i d'allí ja vam eixir cap a València en una nit "inovidable". Inovidable per els 70kmh de vent i per les oles de 4 metres.... això si que és navegar.

Carlos el patró no ha tingut prou en aguantar a 10 bascosos, que damunt ens ha descobert racons de aquestes dos illes idílics. Hem entrat en coves amagades per els acantilats on havíem d'entrar fent snorkel. Moltes gràcies Carlos.

Vos passe unes fotos i ja voreu que be que ha estat el viatge.




Ibiza - Formentera album 1


Ibiza - Formentera Album 2 Carmen

dissabte, 11 de juliol del 2009

Fins la setmana que ve

Al final si que s'ha pogut volar aquest divendres. Ací vos passe el vídeo de la jornada. Com podeu vorer anem millorant.




Aquesta setmana podreu descansar de mi i de tant de vídeos tots igual. Me'n vaig una setmaneta però no vos pense dir on. Quan vole o planeje amb la meua tabla me substituiria per vosaltres perquè vull regalar-vos el que es sent. En aquest viatge és algo semblant, ojala puguereu tots vosaltres vindrer amb mi i compartir tots junts unes rises, xarrades, una posta de sol, unes bromes i com no un herberet. De totes formes, vos espere per quan torne.

Ahí va una cançoneta per vosaltres....




dijous, 9 de juliol del 2009

Volarem Huí Divendres?

Es divendres!!!!
Hi ha una cançó de Bob Geldof que diu "I don't like mondays..." i que raó té el Bob aquest, a que si!!!!. Si aquest paio coneguera l'ambientet del divendres al Biscoi, segur que haguera compós una cançó titulada "I enjoy so much Biscoi, I love fridays..laralaralalarala....!!!! (quanta tonteria eh!, es que a estes hores de la nit...)

Si Eolo i Llorens ens deixen, demà toca volar. I si no, doncs no anem a ser catastrofistes que vam volar el dimarts al Reconco i aquesta vesprada de núvols i pluges a Santa Pola. Ací vos passe els vídeos dels dos dies.

Jo me'n vaig al llit, Au.


Reconco 07 juliol 2009 from Jordi Molina on Vimeo.



dilluns, 6 de juliol del 2009

3 Juliol 2009 = Divendres = Biscoi


Quina caloreta!!!! Ha sigut la protagonista d’aquest cap de setmana. Ha sigut la culplable de no haver anat al Festival del Yelmo (http://www.fiaelyelmo.com/). En aquesta edició es fea la II Carrera de Paramuntanya. Mira que l’organització del festival ha fet el posible per animar-me a anar, fins al punt que a la web oficial del festival m’han ficat en les dos fotos que hi ha sobre la carrera (http://www.fiaelyelmo.com/5carrera.html ). Però aquesta basca, la cadira lleugera que tinc que sols pesa 13,3kg i que la prova era prou més dura han fet que no assistira. Kike i Juanma si que han anat i de un total de uns 25 participans, Kike ha fet 14t i Juanma 3r. L’any que ve si alleugere pes, i Llorens es porta aniré.
De totes formes vaig fer la típica paramuntanya dels divendres a Biscoi. Per ser molt paregudes totes les setmanes no es fa aborrida. El biscoi MOLA!!!!
Ací vos passe una foto de Moles aterrant dalt quan jo arribava i el vídeo del vol. (ja se ja, que falta professionalitat en l’edició del vídeo, però poc a poc).




Au

dijous, 25 de juny del 2009

Primer Vídeo

Hola a tots.

Per fi he pogut gravar un vídeo volant!!!

Moltííííííssssssimes gràcies Cris per aquest regal que m’ha fet molta il·lusió. Molts molts besets!!! I els que vullgues…

He hagut de fer varios vols per provar la inclinació de la càmera i que enfocara a l’altura de la meua vista. Després tenir l’ordinador en condicions per poder editar el vídeo, ficar-li música, retallar-lo, etc. El producte final d'huí és un poc una castanya, però poc a poc aniré millorant. Ara és molt tard i tinc ganes de dormir ja.

A partir d’ara podreu fer-se més una idea del que es veu quan estem allà dalt (encara que jo no sol agafar massa altura), perquè la sensació sols es pot conèixer volant. Moltes vegades quan estic volant me recorde de vosaltres amics, que esteu amb mi i jo mostrant-vos els camins del vent. Si poguera dur-vos a tots damunt, ja ja ja ja!!!!!

Aquest vídeo està gravat al biscoi on solem anar tots els divendres el CLUB EL RAMALILLO i acabar la jornada amb unes quantes cervesetes. Bon plan ehhh!



En el futur espere ficar més vídeos des del meu parapent, després algunes excursions amb bici de muntanya i provarem també amb el windsurf!!!! Però poquet a poquet, no vos impacienteu.

divendres, 5 de juny del 2009

La Tarde Gira

Mientras giraba la tarde…. els sentiments aflorixen i respire fons.

1 gener 2009 - a les 4 matí més o menys:

“”Un desig per inicar l’any???””....mmnnn.mmmn.. que me passen coses.....

Estem entrant en l’estiu i recorde la nit de cap d’any, amb pantalons de pana, l’abric i la bufanda al coll. Podria haver dit d’apuntar-me a un gimnàs, però jo ja tinc un tipazo, per a què, je je je.

La terra gira,la lluna gira, el sol gira... tot gira!!! I la vesprada també, es clar. Jo estic segur que nosaltres també girem, el que passa es que mentres la terra, la lluna i el sol ho fan amb els moviments precisos i predicibles, les persones ho fem a ritmes diferents, i el que es pitjor, canviem les revolucions.

Deixem ja de pegar voltes que me mareja!. Si anem més endins de nosaltres, als nostres sentiments passa el mateix. Quantes emocions i impulsos sentim cada minut de la vesprada. Estima, desig, admiració, tendresa, passió... (jo sols vull bons sentiments). Tot allò que de notes de moment, que arranca de dins del pit i fa que respires a fons és un sentiment. Tan gran i que de vegades per un pensament una boira és capaç d'ofegar una vesprada meravellosa amb sabor a nostàlgia...

1 gener 2010 – 4h matí amb una cervesa i me pregunte la mateixa persona:

“””Un desig per inicial l’any???”” (no dubtaré) No fer mal a ningú




Paseábamos por esas calles,

volábamos entre nubes deshechas

mientras crecía la luna en el aire,

mientras giraba la tarde

y te sentía tan cerca ...

... que podía disimular,

que era tan fácil pensar

lo frágil que era intentar

que esto durara un poco más.

Nos reflejábamos en los cristales,

buscábamos enormes ojos que nos vieran,

mientras giraba la tarde

y te sentía tan cerca ...

... que podía disimular,

que era tan fácil pensar

lo frágil que era intentar

que esto durara un poco más.

Y ahora que ya no,

y ahora que ya no,

ahora que ya no paseamos,

que casi no hablamos,

me intentarán convencer

de que tú ya no estás,

pero yo me negaré

a creer que eso es verdad.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Banyeres de Mariola - Iwik

No volia acabar l’any sense dedicar-li un temps al meu bloc. Moltes son les coses que havia d’haver publicat i que al final per falta de temps no ho faig.

Una de les més importants és el viatge que alguns de vosaltres sabeu que he fet aquest estiu. Una aventura en cotxe des de casa fins a Mauritània, recorrent tot el Marroc i Sàhara Occidental per la costa atlàntica.

L’itinerari del viatge ha sigut el següent:

BANYERES DE MARIOLA – Algecires – Ceuta – Larache – Settat – Marrakech – Tizniz – Sidi Ifni – Tan Tan – Tarfaya – Laayoune – Smara - Laayoune - Boujdour – Dakhla – Noaudibou – Iwik (Parc Natural del Banc d’Arguin)

I tornada....

Ací teniu la selecció de fotos


Mauritania 2008

En total han sigut uns 7500 kms en 18 dies. Una barbaritat de kilòmetres, i més tenint en conter el tipus de carreteres que hi ha per aquelles terres.

Tot va sorgir per un company que ja havia estat a Mauritania, que coneixia a una família Sahrauí que vivia allà que aprofitant el viatge els portarien medicines i diners. Al final, i per resumir, vam comprar dos cotxes tot terreny vellets, vam comprar el que creiem necessari i vam començar camí el 2 d’agost.

El viatge ha sigut dur, he de confessar-ho, però també estic content d’haver-ho fet. És un viatge d’aquestos que és tota una experiència. Un grup de gent que no ens coneixíem tant, massa nombrós per al tipus de viatge, en un entorn que és pot complicar en qualsevol moment. Al mateix temps ha sigut un repte psicològic per acoplar-se en tot moment a les circumstancies del grup, del país i de cada situació que se’ns presentava. Que no és un camí de roses!!!.

Després de tants kilòmetres tens la sensació que has estat en molts llocs i que no has vist res. Però no és del tot així. Hem pogut sobretot comparar. Larache, Marrakech, Agadir, Tiznit, Sidi Ifni, (Marroc), son ciutats modernes, on hi ha pobrea, però també veus luxe. Contrastes molt forts a una distancia d'un carrer. Molt fort.

Una vegada arribem al Sàhara Occidental, les distancies entre les ciutats on hi ha alguna cosa s’allarguen a centenars de kilòmetres. Laayoune, és la capital i per tant molt gran i amb tot tipus de servicis. L’avinguda principal te bona pinta, però ja està. Si passes als carrers de darrere pots trobar-te ronya de qualsevol forma i color. Agg! I el mateix a Daklha (el paradís dels kitesurferos).

Després vam arribar a la frontera amb Mauritania. És increïble el que costa creuar aquesta frontera. Unes 4 hores, amb 6 tràmits amb policies corruptes. Ho dic perquè me demanàvem un “vinito español”, “me gustan tus gafas de sol, me las das!!”, “20 euros”, i el cabró a la butxaca. I queixat, que voràs on vas.

La veritat es que creuar el Sàhara Occidental va ser un poc pesat, perquè al dia passàvem per uns 5 controls on ens tenien parats fins a una hora de vegades.

Mauritània és altre món. Altre món a pitjor, evidentment. Dies abans d’arribar nosaltres va haver un colp d’estat que encara continuava. Si vos dic la veritat, jo al principi estava un poc acollonat, però en vorer que altra gent que havia anat abans que nosaltres no havien tingut problemes, vam entrar. La veritat és que el país estava tranquil, tot ple de militars per tots els llocs però tranquil. El que si que veus es pobrea, més pobrea, i més merda per tots els llocs.

La sensació d’un país abandonat,sense servicis, sense res. On molta gent, el 99,9% viu mal, sense menjar adequadament. Només pensaves, que no ens passe res ací.

Noaudibou, és la segona ciutat de Mauritània. Allà vam passar tres dies. I des d’allà vam anar al Parc Natural del Banc d’Arguin. Reserva de peix i aus. Per arribar fins a la població Iwik, que està dins del parc vam haver de fer una ruta pel desert de uns 40 kms, guiats pel meu GPS. Van ser dues hores de conducció tensa, en solitari per aquelles terres i sense saber que és el que es trobaràs. No som grans experts de conducció pel desert, i per això vam passar un mal trago.

Iwik és un poble molt petit, d’un centenar d’habitants. Les cases son de xapa de ferro rovellada, on la gent viu de la pesca i del turisme que arriba al càmping on ens vam allotjar. Vam fer una ruta turística amb una vaixell de pesca, a vela, com els tots els dies ixen a faenar. Vam passar de l’estrès de Noaudibou a la tranquil·litat i pau de Iwik. Era com si estiguérem en altre planeta, fora de la civilització.

ENS TORNEM CASA? Sis dies de conducció continua vam necessitar per fet tot el camí fins a casa. Tots estàvem desesperats per arribar a nostra casa, al nostre llit i al nostre vàter.

MORALEJA: Jo tinc clar que per vorer Marroc, es millor eixir en cotxe i menejar-te de ciutat en ciutat i per l’Atlas. Si el que vols és anar fins a Mauritània, ves en avió i allí llogues el cotxe, o ves en cotxe, el vens i te’n tornes en avió. Anar i tornar en cotxe..., jo ja ho he fet.



Ara que coneixes un poc més la zona, t’interessa més tota noticia relacionada amb cayucos i poble Sahrauí. Tota la problemàtica del Poble Sahrauí que està per resoldre i que cap govern s’implica. Veus els cascos blaus de la ONU, que estan allí “controlant” el conflicte però que al final no fan res davant la repressió del govern marroquí. És vergonyós!!!. I si no, els cayucos que arriben a les illes canàries. Tots ixen de Noaudibou. Els hem vist al port preparats. Sols sabem dels que arriben. I els centenars o milers de morts que s’hauran quedat camí de les nostres illes? És una catàstrofe humanitària que no volem afrontar. Pensar que per les mateixes aigües s’han creuat amb els vaixells milionaris de la volvo ocean race. O que hi ha més seguretat i contra als vaixells de la copa Amèrica que als cayucos (alguns de la mort).

Jo entenc perfectament als immigrants que agafen eixe cayuco. He estat allí, i no es pot viure. Alguns pensareu que no serà per a tant, però hi ha alguna cosa que mata tant com la fam: “la falta d’esperança”.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Corre, corre, que t'agafe !!!!

Be xicons aprofitant les hores de calor que no es pot eixir a cap lloc me dedique a actualitzar el meu bloc. Alguns amics com Toni el pinosero ja m’han pegat algun calbot per tenir-lo un poc abandonat.

Per Festes de Sant Jordi (abril) el meu amic Agustín m’animà a apuntar-me a una mitja marató, la d’Almansa. Jo inconscient vaig i ho faig, pensant en que si no és així no eixiré a correr mai. La veritat es que des de novembre que no eixia quan vaig fer la duatló de banyeres.

Passades les Festes vaig fer el meu planning d’entrenament. Tenia tres setmanes per davant i eixia unes dos vegades a la setmana, màxim tres on corria 10km en aproximadament 50-51 min. Una vegada vaig arribar a fer 18.5km i del sobreesforç vaig haver de parar durant una setmana. Se fea costera amunt la carrera així que el meu objectiu era acabar els 21,5km en menys de dues hores.

Els dies previs a la carrera, i sobretot el dia de la carrera vaig portar la alimentació que Vero (companyera d’educació física) me va indicar. Podríem dir que me vaig atiborrar de plàtans, pasta i aquarius.

A mi córrer, sincerament m’aborrix un poc. Però fer una carrera és molt divertit. En aquest cas, la d’Almansa corrien vora 4000 persones, era més be una festa. Tota urbana i la gent molt clavà en la carrera, animant constantment, amb música en directe pels carrers. En vorer a tot el mon animant, el teu cos reacciona corrent com una bestia, era una espècie de droga.

Després dels 10 primers kilòmetres, que era el que acostumaba a còrrer me sentia molt be. Així que me vaig continuar a bon ritme fins al km 14. A partir d’ahí vaig apretar la marxa perquè veia que podia. Agustín i Fernando anàvem molt davant de mí, ells estan forts no com jo. A Curro el vaig abandonar perquè diguem que tenia un problema intestinal i ho va passar fatal. Al final vaig arribar a la meta esprintant i en un temps de 1h 42min i no se quants segons. Per a mi objectiu complit. Res a vorer en 1h 28min d’Agustín i Fernando. Ells feien altra carrera diferent a la meua. Curro no va parar ni en meta, i directe se’n va anar a la seua meta, je je.

Si voleu conèixer més detalls de aquesta prova vos passe l’enllaç. Animeu-vos-en i veniu amb nosaltres l’any que ve. http://www.mediomaratonalmansa.com/

Quan te claves en el mundillo, ixen carreres per tots els pobles del voltant. Una de les que més m’apetia anar era la mitja marató de muntanya d’Alcoi dos setmanes després. Aquesta vegada va ser Jordi (el guapo) el que me va animar.

Poc entrenament vaig fer. Només vaig eixir un dia a córrer entre una carrera i l’altra, i per suposat que mai per muntanya. En estes condicions me vaig presentar a aquesta carrera que era molt molt dura. El seu recorregut era des d’Alcoi fins al cim del Montcabrer i tornar. Tot evidentment per sendetes i amb un desnivell de 986 metres.

Recorregut des del Google Earth i el perfil de la prova. Impressiona només de vore’l.

Esta carrera és prou més dura, perquè quan duia corrent 1h el cim estava allà dalt encara. El final vaig tardar en arribar al cim 1h25min. La baixada no penseu que no és menys dura. Córrer per sendes plenes de pedres carrega turmells, genolls, quàdriceps.... és una barbaritat la veritat. El més dur va ser l’últim 1,5 km. Quasi que arribe en el “coche de san fernando”, un ratito a pie y otro andando.

Temps final 2h 10min, beeeeee! Els màquines Jordi Albero 1h 50min, Roberto 1h 55min. Més que satisfet. Això si, quatre dies sense poder caminar be, tot el món me preguntava si que me passava a les cames.

Més informació de la prova: http://www.centrexcursionistalcoi.org/pujadamontcabrer/resultados.htm

I el que quedava ho he fet aquest cap de setmana. Primera carrera de Para-Muntanya del Festival de l'Aire del Yelmo (Serra del Segura).

Aquest Festival de Parapent i Paramotor es fa tots els anys en el el parc natural de la Serra del Segura. Hi ha fira de material, es vola, exhibicions aèries de paramotor i parapent acrobàtic, salto base, avionetes acrobàtiques, helicòpters, etc.

En aquesta edició com a novetat han fet la primera carrera de ParaMuntanya. Què vol dir això? Una carrera de muntanya amb el parapent. Es a dir, una part del recorregut es fa corrent per la muntanya amb el caxirulo a l’esquena i altra es fa volant fins la meta. És una prova que m’apetia moltíssim perquè es una visió nova del vol en parapent, on tens que currar-te-ho per volar.

El desnivell era de 500 metres aproximadament i uns 5 kilometres a peu més el descens fins l’aterratge volant. Havíem de dur a l’esquena tot l’equip de vol: parapent, paraca de seguretat, emissora de radio i mòbil per seguretat.

Dels centenars de voladors que es trobaven al Yelmo només 14 pilotos es van atrevir a fer la prova, dels quals 6 érem valencians: Juanma Ontinyent, Toni i Lluís Pinoseros, Miquel Fontanars i Quique i Jo els banyeruts. Les fotografies i alguns comentaris els podeu trobar en aquest albun de fotos.

El Yelmo juliol 2008

Alguns més que altres portàvem un equip algo més lleuger, a excepció de Mikel, ahí valent! que duia l’equip al complet que pesava al voltant de 20 quilos, quan jo per exemple duia uns 12 quilos. El que va guanyar no duia ni 8 quilos a l’esquena.

VIDEO PARAMUNTANYA

Al final no vaig quedar sèptim, sinó octau. Me va adelantar el de Cádiz, per segons ja que ell sabia fer barrenes i va baixar fins la meta més ràpit que jo. Però no passa res, hi havia molt bon rotllo entre tots i comentant després la prova vam fer bones rises.

VIDEO PARAMOTOR (ja faré un curset de filmació de vídeo ....val!)

Informació oficial de la carrera: http://www.fiaelyelmo.com/fia/carrera.htm

diumenge, 20 d’abril del 2008

Els nostres sons

Fa molts mesos que vaig abandonar l'espai del meu bloc anomenat “la cançò de la setmana”. Ara en passar festes vos promet que ho tornaré a ficar en marxa. Mentres vos presente a una cantautora i un grup que m’han caigut molt be. És curiós, i al mateix temps una llàstima, però la música que tenim més prop és la menys escoltem. Així què ací està la meua aportació i si hi ha més grups que cregueu interessant podem també incloure’ls ací.

Clara Andrés és una cantautora d’Oliva amb veu delicada i cançons sorprenents que diverteixen amb les situacions senzilles on intervenen elements naturals com el sol, l’aire, la mar i la roba estesa. Tota la informació amb música per escoltar, videos a www.claraandres.com

Altre grup que he conegut fa unes hores és Dei Suoni. Aquest grup d’Alacant fa una música independent, profunda i un poc obscura complementat amb una veu molt dolça. A més son molt divertits en directe. Els seus components provenen d’altres grups que s’han desfet. Un d’ells és Pili Perkins que es dona la casualitat que van tocar a Banyeres fa molts anys i tinc un CD signat per ells. Com mola!!!! Més informació en http://www.myspace.com/deisuoni i www.deisuoni.tk

Ambdós canten dones!!! Serà per això que m’agraden tant....!



Clara Andrés



Dei Suoni
DEI SUONI - Lullaby



dei suoni



Portada CD Pili Perkins dedicada. D'això farà ja quasi deu anys??? A saber...