No volia acabar l’any sense dedicar-li un temps al meu bloc. Moltes son les coses que havia d’haver publicat i que al final per falta de temps no ho faig.
Una de les més importants és el viatge que alguns de vosaltres sabeu que he fet aquest estiu. Una aventura en cotxe des de casa fins a Mauritània, recorrent tot el Marroc i Sàhara Occidental per la costa atlàntica.
L’itinerari del viatge ha sigut el següent:
BANYERES DE MARIOLA – Algecires – Ceuta – Larache – Settat – Marrakech – Tizniz – Sidi Ifni – Tan Tan – Tarfaya – Laayoune – Smara - Laayoune - Boujdour – Dakhla – Noaudibou – Iwik (Parc Natural del Banc d’Arguin)
I tornada....
Ací teniu la selecció de fotos
En total han sigut uns 7500 kms en 18 dies. Una barbaritat de kilòmetres, i més tenint en conter el tipus de carreteres que hi ha per aquelles terres.
Tot va sorgir per un company que ja havia estat a Mauritania, que coneixia a una família Sahrauí que vivia allà que aprofitant el viatge els portarien medicines i diners. Al final, i per resumir, vam comprar dos cotxes tot terreny vellets, vam comprar el que creiem necessari i vam començar camí el 2 d’agost.
El viatge ha sigut dur, he de confessar-ho, però també estic content d’haver-ho fet. És un viatge d’aquestos que és tota una experiència. Un grup de gent que no ens coneixíem tant, massa nombrós per al tipus de viatge, en un entorn que és pot complicar en qualsevol moment. Al mateix temps ha sigut un repte psicològic per acoplar-se en tot moment a les circumstancies del grup, del país i de cada situació que se’ns presentava. Que no és un camí de roses!!!.
Després de tants kilòmetres tens la sensació que has estat en molts llocs i que no has vist res. Però no és del tot així. Hem pogut sobretot comparar. Larache, Marrakech, Agadir, Tiznit, Sidi Ifni, (Marroc), son ciutats modernes, on hi ha pobrea, però també veus luxe. Contrastes molt forts a una distancia d'un carrer. Molt fort.
Una vegada arribem al Sàhara Occidental, les distancies entre les ciutats on hi ha alguna cosa s’allarguen a centenars de kilòmetres. Laayoune, és la capital i per tant molt gran i amb tot tipus de servicis. L’avinguda principal te bona pinta, però ja està. Si passes als carrers de darrere pots trobar-te ronya de qualsevol forma i color. Agg! I el mateix a Daklha (el paradís dels kitesurferos).
Després vam arribar a la frontera amb Mauritania. És increïble el que costa creuar aquesta frontera. Unes 4 hores, amb 6 tràmits amb policies corruptes. Ho dic perquè me demanàvem un “vinito español”, “me gustan tus gafas de sol, me las das!!”, “20 euros”, i el cabró a la butxaca. I queixat, que voràs on vas.
La veritat es que creuar el Sàhara Occidental va ser un poc pesat, perquè al dia passàvem per uns 5 controls on ens tenien parats fins a una hora de vegades.
Mauritània és altre món. Altre món a pitjor, evidentment. Dies abans d’arribar nosaltres va haver un colp d’estat que encara continuava. Si vos dic la veritat, jo al principi estava un poc acollonat, però en vorer que altra gent que havia anat abans que nosaltres no havien tingut problemes, vam entrar. La veritat és que el país estava tranquil, tot ple de militars per tots els llocs però tranquil. El que si que veus es pobrea, més pobrea, i més merda per tots els llocs.
La sensació d’un país abandonat,sense servicis, sense res. On molta gent, el 99,9% viu mal, sense menjar adequadament. Només pensaves, que no ens passe res ací.
Noaudibou, és la segona ciutat de Mauritània. Allà vam passar tres dies. I des d’allà vam anar al Parc Natural del Banc d’Arguin. Reserva de peix i aus. Per arribar fins a la població Iwik, que està dins del parc vam haver de fer una ruta pel desert de uns 40 kms, guiats pel meu GPS. Van ser dues hores de conducció tensa, en solitari per aquelles terres i sense saber que és el que es trobaràs. No som grans experts de conducció pel desert, i per això vam passar un mal trago.
Iwik és un poble molt petit, d’un centenar d’habitants. Les cases son de xapa de ferro rovellada, on la gent viu de la pesca i del turisme que arriba al càmping on ens vam allotjar. Vam fer una ruta turística amb una vaixell de pesca, a vela, com els tots els dies ixen a faenar. Vam passar de l’estrès de Noaudibou a la tranquil·litat i pau de Iwik. Era com si estiguérem en altre planeta, fora de la civilització.
ENS TORNEM CASA? Sis dies de conducció continua vam necessitar per fet tot el camí fins a casa. Tots estàvem desesperats per arribar a nostra casa, al nostre llit i al nostre vàter.
MORALEJA: Jo tinc clar que per vorer Marroc, es millor eixir en cotxe i menejar-te de ciutat en ciutat i per l’Atlas. Si el que vols és anar fins a Mauritània, ves en avió i allí llogues el cotxe, o ves en cotxe, el vens i te’n tornes en avió. Anar i tornar en cotxe..., jo ja ho he fet.
Ara que coneixes un poc més la zona, t’interessa més tota noticia relacionada amb cayucos i poble Sahrauí. Tota la problemàtica del Poble Sahrauí que està per resoldre i que cap govern s’implica. Veus els cascos blaus de la ONU, que estan allí “controlant” el conflicte però que al final no fan res davant la repressió del govern marroquí. És vergonyós!!!. I si no, els cayucos que arriben a les illes canàries. Tots ixen de Noaudibou. Els hem vist al port preparats. Sols sabem dels que arriben. I els centenars o milers de morts que s’hauran quedat camí de les nostres illes? És una catàstrofe humanitària que no volem afrontar. Pensar que per les mateixes aigües s’han creuat amb els vaixells milionaris de la volvo ocean race. O que hi ha més seguretat i contra als vaixells de la copa Amèrica que als cayucos (alguns de la mort).
Jo entenc perfectament als immigrants que agafen eixe cayuco. He estat allí, i no es pot viure. Alguns pensareu que no serà per a tant, però hi ha alguna cosa que mata tant com la fam: “la falta d’esperança”.
